| |

Imatge

Una pintura o una fotografia no són un simple simulacre d’alguna cosa. Més enllà d’una pinzellada o d’un enquadrament hi ha una intenció per a donar forma a la realitat o captar alguna cosa d’ella donant-li un sentit que emana del més íntim del nostre ser i que sorgeix directament de l’essència que compartim amb el TOT. Jugar amb una imatge, fent-la o gaudint-la, és una expressió del llenguatge de l’art i, exercitant-lo, estem parlant del desconegut a través de la representació subjectiva d’alguna cosa real.



Capes de Coll de Nargó

En aquestes imatges salta a la vista un atribut comú a totes: la perspectiva escalonada que ens incrusta en el paisatge fins al fons profund de l’escena. En cadascuna d’elles se situa en primer pla un objecte (en una un bosc, en una altra un poble, en altres una roca…) des del qual, aprofitant les irregularitats o aparents capes de la natura, ens endinsem en aquest entorn fins que tenim la sensació de perdre’ns en l’infinit del cel del fons.

Cadascú de nosaltres viu en el seu propi hàbitat existencial delimitat per un espaitemps molt concret, estret i proper. I, des d’aquesta situació, divisem allò que hi ha més enllà de nosaltres, en la majoria de situacions sense aventurar-nos massa lluny de l’entorn que ens proporciona seguretat. Però de vegades prenem consciència que més enllà del que ens és familiar hi ha més i més escenaris que es van desplegant des de la nostra pròpia individualitat fins a l’infinit. Aquest eixamplament no és només sensorial –quan, per exemple, allarguem la vista en un paisatge, com seria el cas d’aquestes imatges, o quan deixem que la mirada es perdi a l’horitzó del mar- sinó també mental i especulatiu –quan detectem que més enllà del coneixement de la nostra realitat, en gran part avalat per les aventures intel·lectuals de la ciència, que ens amplifica els límits del més gran i del més petit entre els quals estem atrapats, existeixen més i més capes de coneixement que encara estan en un estat verge pel nostre coneixement i, encara més, que ens mostren un camí cap a l’infinit que sabem que mai arribarem a comprendre.

Aquestes imatges són una metàfora, o potser una representació real, d’aquesta línia cap el desconegut l’origen de la qual està en la nostra consciència i amb un final que es perd en l’absolut. Misteriosament en aquestes fotografies es capta el concret del més proper i la indeterminació que es va diluint quan la perspectiva es va estenent. A diferència d’una impossible argumentació racional del que som en mig d’aquest context incert i inintel·ligible, en cadascun d’aquests paisatges es pot llegir el misteri de la nostra pròpia incertesa.   


La nit estelada de Van Gohg

Van Gogh revela mitjançant aquest quadre el malestar que estava experimentant tancat en un sanatori pocs mesos abans de la seva prematura mort. Sembla com si la seva agitada nit interior es traslladés a aquest cel convuls ocupat per densos estels i un superlatiu planeta Venus que s’adapten a una Via Làctia feta espiral, retorçada i dinàmica. Realça aquesta convulsió el contrast entre la quietud de la vil·la envoltada d’oliveres que l’envolten en la foscor i la presència d’inquietant xiprers que semblen connectar la terra amb el cel. El traçat d’aquest paisatge emergeix de manera natural de l’essència del ser del pintor, com si fos empès per l’impuls de tots els sentiments de desesperació existencial que el dominaven en aquells moments.

El que no comprenem de nosaltres, que justament és el nexe que ens uneix amb l’infinit que ens conté, pot ser expressat amb l’art. En aquest cas és mitjançant efluvis de sentiments dolorosos, però és possible fer-ho amb emocions impregnades de gaudiment o satisfacció. Així, l’emoció ens connecta amb el TOT. En una obra com la d’aquest imponent artista o en la d’altres podem “veure” la vivència personal de la seva fusió particular amb l’infinit en un moment temporal determinat i, curiosament, sentir al mateix temps el ressò de la nostra pròpia vivència.  


Horitzons de Vilanova

Darrera de qualsevol fotografia hi ha una intenció que incita al dit a prémer l’obturador. Qui ho fa no busca captar simplement un tros de realitat sinó extreure d’ella un sentiment o una idea. En aquest cas concret la immensitat de l’horitzó i la inclusió d’una petita persona expectant està presa amb l’aspiració de representar la difusa relació que hi ha entre l’home i l’absolut inacabable. Però la interpretació d’aquesta imatge, com de qualsevol altra, sempre es traduïda per un observador a la seva pròpia perspectiva, que en moltes ocasiones res té a veure amb la intenció primigènia de l’autor.


Similar Posts

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.