Cites
Amb freqüència la potència d’una sentència, exposada en forma de cita, aforisme o dita, expressa de manera clarivident un conjunt d’idees concentrades o fins i tot una visió global sobre alguna cosa. Aquesta manera concisa d’expressió no surt del no res sinó que es projecta des de l’arrel o essència d’una persona o grup social determinat.
El que nosaltres denominem realitat està fet de coses que no poden ser vistes com reals.
Niels Bohr
Fa quasi cent anys aquest eminent científic contribuïa, juntament amb altres, a constatar que el món subatòmic que està amagat a la nostra percepció no pot ser entès amb els paràmetres impregnats de la lògica i el sentit comú que ens serveixen per a entendre la realitat en què hi som. I ens anunciava, amb absoluta seguretat, que el que creiem conèixer potser no és real perquè tot allò que el compon és tan insòlit que s’allunya completament de qualsevol cosa que ens és familiar.
El que és curiós és que aquesta aparent paradoxa sí és real: res té a veure el comportament del món subatòmic amb el nostre món perceptible. Que una partícula pugui ser-hi en diversos llocs simultàniament, o que la seva informació pugui traslladar-se a una velocitat més alta que la de la llum, o que sigui una simple manifestació de la energia, o que el seu comportament no obeeixi a una causa sinó que sigui indeterminat… no té res a veure amb tot allò familiar que ens envolta; però està sobradament demostrat que és així.
Saber que tot el que ens compon –bilions de bilions de partícules amb una idiosincràsia absolutament estranya per nosaltres- està impregnat d’aquesta incertesa ens qüestiona sens dubte el que fins ara semblava que teníem clar i segur, i ens obre la ment a un mar de dubtes: què és l’autèntic o el que predomina, allò que percebem o allò que no veiem?, quins ponts, fins ara ignorats, connecten la nostra realitat amb la peculiar incertesa del món subatòmic?, la nostra identitat humana és el punt de referència o únic filtre a través del qual hem de considerar-ho tot o no existeix una objectiva autenticitat respecte a la qual tot es pugui comparar?, estem començant a albirar l’essència de tot, amagada en aquests diminuts grans d’espaitemps, o estem iniciant un camí en què altres possibles essències es dilueixen en l’infinit?
Cadascú pensa que ell està en el cim, i que el seu ideal és l’ideal de la humanitat
F. Nietzsche
És una sensació natural, potser intrínsecament lligada a la nostra existència; cadascú de nosaltres es creu en el centre de tot el que l’envolta com si fos l’eix sobre el qual tot orbita. En realitat és així perquè només som capaços de connectar amb el món a partir del nostre interior, en què estem atrapats i sense el qual no seríem res. D’aquí el culte extrem de Nietzsche a la individualitat; la perspectiva de la nostra veritat particular és, amb seguretat, diferent a la d’altres persones, però és única i mor amb nosaltres.
Traspassar els límits de la nostra singularitat, situant-nos en el context ampli de la humanitat, de la vida i de l’univers, és probablement el repte intel·lectual primordial de cadascú de nosaltres té davant seu durant la seva existència.
“Que l’home, tornant a ell mateix, consideri el que ell és en comparació amb el que és; que es vegi a si mateix com perdut, i que, des d’aquesta petita cel·la en què es troba allotjat, vull dir l’univers, aprengui a estimar la terra, els regnes, les ciutats les cases i a ell mateix, en el seu just valor. Què és l’home a l’infinit?”
Blaise Pascal (S. XVII)
Independentment l’època en què a una persona li toqui viure sempre se’ns apareix la disjuntiva de transcendir o no tot allò –social, polític, religió…- que ens lliga a la realitat y situar-nos, com diu Pascal, a l’infinit. Aquesta percepció intel·lectual, reservada només a uns pocs que assumeixen el repte d’aquesta visió global, incideix directament en la manera de relacionar-nos amb el nostre entorn o en la reconsideració del just valor de l’home en tot allò que l’envolta, fins i tot a dins d’ell. Aquest patró de relació amb el TOT és universal i atemporal: avui, tot i els avenços del coneixement, estem en el mateix punt que Pascal davant d’aquest infinit insondable.