Paraula
Mitjançant el llenguatge normalment parlem de la realitat, però de vegades també la transcendim entrant en veredes que ens condueixen al desconegut. Ho fem de manera especial servint-nos de manifestacions literàries, que quasi sempre superen el fet concret que atenen per a situar-lo en el context molt més ampli, amb arrels en allò que està ocult, com si remulléssim qualsevol fet perceptible en una espècie de màgia tan enigmàtica com real.
Arbre
Captius en miralls d’atzar que l’alè del temps esmicola, només ens salva un instant de lucidesa, una sort diàfana, i la por de caure en el pou de gel de l’oblit. Efímers, els ulls absorbeixen la llum fecunda dels astres. Segles i segles de somni i realitat broten dins nostre, amb força, i nodreixen l’arbre feixuc de la consciència. Joan Graell i Piqué, poeta de muntanya Llibre del vesc. La Seu d'Urgell: Edicions Salòria, 2009
Traducció conceptual del poema (una visió personal): Som un producte de l’atzar, del que no podem desempallegar-nos, que a poc a poc el temps va configurant com a individus que només viuen un instant del temps universal, prenent vida lúcida i clara, atorgant-nos la sort vaporosa d’existir i intentant esquivar la por de no caure en l’oblit de l’atzar que ens ha creat. El que percebem és efímer en el context d’un univers aparentment més fixe i estàtic que la nostra limitació. Aquest somni de la humanitat per buscar el sentit també és a dins nostre empenyent amb força i permanentment alimentant la consciència de la nostra existència.
El temps forma part intrínseca de nosaltres. En realitat som un bocí de temps que pren forma en el breu present de la nostra existència particular. Som, realment, efímers i objectivament gens rellevants, com ho és una gota d’aigua en el mar.
Aquesta gota existencial que som és alimentada per altres gotes que coexisteixen i també per altres que han desaparegut deixant el llegat del rastre de la seva presència en el temps; i, com totes elles, ens capfiquem en buscar un sentit en tot aquest confús entramat universal del què només podem extreure el que la nostra consciència, sempre present, ens revela.
La consciència (https://hombreytodo.com/ca/pagines/) és l’eina que ens lliga al temps i que delimita l’espai que ocupem i en què vivim. La consciència és allò que sembla tenir el seu origen en l’absolut desconegut i que ens connecta sens dubte amb el TOT infinit de manera natural, sense saber com ho fa ni esperant respostes que ens aclareixin el motiu últim de la nostra existència. Aquests versos del Joan Graell semblen deixar entreveure aquest misteri irresoluble.
“L’infinit”
Sempre he estimat aquest turó desert i aquesta barda que de tanta part de l’últim horitzó l’esguard em priva. Però, assegut i contemplant, immensos espais més enllà d’ella i sobrehumans silencis i una quietud fondíssima jo al pensament fingeixo. I, per molt poc, el cor no se m’esglaia. I, com que el vent sento mormolejar entre les bardisses, el silenci infinit a aquesta veu vaig comparant: i l’etern em revé, i les èpoques mortes, i la d’ara, vivent, i el so que fa. Així en aquesta immensitat se’m nega el pensament: i naufragar m’és dolç en aquest mar. Giacomo Leopardi, 1819
Un bon nombre d’italians saben recitar de memòria aquests versos escrits fa uns dos cents anys pel poeta romàntic Leopardi. Per què? A part de la bellíssima fonètica, no perceptible en aquesta traducció, el contingut és excepcional: fon la visió d’un horitzó molt llunyà amb el silenci amagat darrera el murmuri del vent per a traslladar-nos a la vivència personal i estremidora d’una quietud profundíssima. En aquest estat –potser paral·lel al que s’entén per nirvana– se sent en disposició de captar l’infinit etern en el què es concentra el passat amb el present, permetent que la ment es fongui dolçament i naturalment en aquest mar immens.
La poesia, com altres tipus d’art, és un instrument excepcional per a expressar la recòndita simbiosi entre tots aquells trets espacials i temporals que emmarquen qualsevol aspecte de la nostra realitat particular i l’absolut infinit que ens està amagat.
“Qualsevol home és lliure d’anar o no anar a aquell terrible promontori del pensament des del qual es divisen les tenebres. Si no va, es queda en la vida ordinària, en la consciència ordinària, en la virtut ordinària, en la fe ordinària o en el dubte ordinari; i està bé. Pel repòs interior és evidentment el millor.
Si va a aquest cim, queda lligat. Les profundes onades del prodigi se l’han mostrat. Ningú veu impunement aquest oceà. Des d’aquest moment serà el pensador dilatat, eixamplat però flotant; es a dir, el somiador. Un extrem del seu esperit limitarà amb el poeta i l’altre amb el profeta. Certa quantitat d’ell pertany ara a les ombres. L’il·limitat entra en la seva vida, en la seva consciència.
Es converteix en un ésser extraordinari pels altres homes, doncs té una mida diferent a la dels altres. Té deures que ells no coneixen”.
Victor Hugo, poeta, dramaturg i novel·lista francès del segle XIX, dedica aquestes paraules a Shakespeare.
Encara que aquests text de Victor Hugo té més aspecte de cita que de text literari a l’ús, l’incloc en aquest apartat perquè descriu amb molt d’encert el que significa escriure i el sentit que té mostrar aquest escrit a altres. I això no només passa amb Shakespeare, a qui simplement recorre com a mostra o exemple, sinó amb qualsevol persona que s’expressi narrant, poetitzant o fins i tot amb un simple assaig.
L’ordinari és allò on vivim de manera habitual; ho podríem dir realitat, que és simplement allò al que el nostre coneixement pot accedir. El cim és aquell punt en què toquem el desconegut, un punt màgic que ens connecta amb l’absolut infinit que ens envolta i que, viscut i sentit, canvia radicalment la perspectiva de la nostra visió de la realitat i fins i tot de nosaltres mateixos.
És d’aquí d’on l’escriptor –o el músic, o un creador artístic o qualsevol que s’expressi amb el procedir que caracteritza el sentir- beu. Només en aquest lloc informe resideix el sentit profund de tot, que és accessible a qualsevol que s’ho proposi sempre que s’atreveixi a renunciar a l’aparent seguretat que ens garanteix la gàbia de la realitat en què estem. Però un escriptor té una especial habilitat per fer-nos veure i sentir que el que és il·limitat forma discretament part intrínseca de nosaltres. En una paraula, experimentem el TOT a través de la seva obra literària.