|

Música

L’atractiu últim d’una manifestació musical, per simple que sigui, radica en alguna cosa misteriosa i inexplicable que ens connecta amb l’absolut infinit. Ens servim del pont de la música per vincular la nostra essència més profunda amb l’essència del TOT; la infinitat de melodies possibles toquen subtilment la infinitud del misteri del TOT fent-nos sentir part d’ell.



Pau Casals El cant dels ocells

Més enllà del virtuosisme en el maneig del violoncel o de la interpretació de la melodia, acompanyada per un delicadíssim piano i fins i tot pel rumor de la veu que de tant en tant se li escapa, percebem una peça musical feta amb el cor, profunda i eterna. El més important, com el mateix Casals deia en ocasions, no està en les notes, està en el sentir al què aquestes ens transporten. Només tancant el ulls, pujar a la melodia deliciosament interpretada i veure aparèixer davant nostre sentiments barrejats de nostàlgia, dolor, vida, record, malenconia… La racionalitat tensa del cervell, quasi sempre present en la nostra existència habitual, s’afluixa i entrem inconscientment en un àmbit en què ens sembla percebre alguna cosa que està més enllà del real i tangible amb el què estem familiaritzats; arribem a tocar un horitzó mal·leable i desconegut que ens regira el nostre interior fins a induir-nos a imaginar que estem sentim amb l’ànima.

La cadència lentíssima del ritme, present en qualsevol manifestació musical i que en aquest cas quasi passa desapercebut, contribueix de manera substancial a imprimir un aire assossegadament i seductorament màgic que arrossega la nostra consciència cap a les profunditats de l’inconscient. I allí, lluny de l’àmbit del perceptible, escoltem com el violoncel ens parla de l’infinit i ens recorda que, en darrer terme, nosaltres mateixos formem part d’ell.


Sonny Boy Williamson Keep it to yourself

Des del primer moment, d’un estat neutre emergeix un ritme amb cadència suau i seductora que ens introdueix en una altra dimensió, una dimensió amb aromes de sud nordamericà d’arrels africanes. Tot i que el contingut de la lletra parla d’una amor transgressor, l’atmosfera d’aquest blues profund sobrepassa l’argument i ens trasllada directament a les plantacions de cotó, evocant-nos al mateix temps el dolor i el plaer de viure que aquelles persones sentien en mig d’unes severíssimes condicions de vida.

Aquesta peça musical és una joia de “el sentir”. La interpretació de Sonny Boy Williamson, persona amb fondes arrels en aquell ambient de les terres del sud, ens explica amb absoluta naturalitat què i com sent el seu interior més profund i, mentre ho fa, desperta en nosaltres l’interès d’una vivència semblant, personal i intransferible, recolzant-nos en els detalls que veiem i sentim. I ho fa desplegant multitud de subtils recursos de la seva veu i especialment de la seva harmònica, que semblen ballar en aquest ritme càlid que tot ho cobreix. És com si el cant, complementat amb la expressió d’aquest senzill instrument, elevessin la cançó a un estrat superior, universal, que sens dubte transcendeix el concret per a endinsar-se en els espais del que no coneixem amb la raó, encara que sí amb el sentir.  


J M Serrat Res no és mesquí

Sobre el transfons d’un ritme lentíssim germina un clima que acull càlidament el contingut de profund optimisme d’un poema gronxat per la melodia de la veu que el recita. Música i paraula, paraula i música, articulades amb absoluta concordança, s’erigeixen com un cant a l’optimisme de la vida. Salvat-Papasseit i Serrat ressalten la rellevància dels petits detalls, que són les peces autèntiques del puzle de la vida, i proclamen amb una única veu que de tot, inclús de les situacions més aspres i adverses, podem esprémer fins a l’última gota de la il·lusió per viure perquè mai desapareix la primavera.

Tots dos, junts, toquen la medul·la de l’existència. Amb dolçor, optimisme i esperança reivindiquen l’encant de la nostra vida fins i tot traspassant la pròpia mort –s’esfullarà una rosa– per donar peu a la continuïtat de la vida –a la verge més jove li vindrà llet al pit-. Tot és etern, tot canvia i nosaltres també: som i després no hi serem en aquest vaixell compartit que ens porta cap a no se sap on, i l’única cosa que ens queda entre els dits es la vida que hem de viure amb un somriure fi.


AC/DC. Thunderstruck

Des del començament una cadència rítmica constant i dinàmica ens introdueix en un territori que sembla deslligar-se de tot el que constitueix el nostre hàbitat habitual. Progressivament, a mida que van apareixen veus i instruments que es van sumant al ritme inicial, sembla que vagi augmentant el suspens. Aviat ens trobem immersos en un estat interior molt particular en què percebem una agitació intensa però ordenada. L’ambient –un escenari acorralat per uns pocs centenars de persones que comparteixen un estat comú- intensifica la vivència d’alguna cosa indefinida a la què misteriosament ens transporta aquesta música. I, en un moment determinat, cap a la meitat de la cançó, l’energia sembla esclatar plenament desencadenant l’expressió intensa de les fantasies de la guitarra i dels recolzaments vocals, lligats tots ells per aquest compàs insistent i impulsiu que tot ho omple. Al final el ritme es desfà i ens retorna a l’estat inicial amb el sabor d’haver tocat alguna cosa indefinida i indesxifrable, però real.  

Què hem tocat?, què hem viscut? Probablement cada persona alguna cosa pròpia, però imprecisa i misteriosa com passa amb qualsevol tipus de música. En aquest cas potser hem experimentat impressions directes del que és el nostre interior més convuls i excitat. En ocasions la tensió i les ganes d’explotar necessiten aflorar perquè no tot el que passa a dins de nosaltres és agradable i suau; sospirem també per donar via lliure a l’agitació que habita el nostre interior, a reparar en ell, a viure-ho… Res millor que un tros de música tempestuosa i congruent que ens ajudi a sentir-ho i a expressar-ho!


Frederic Chopin. Tristesse. Etudes, Op.10, No.3

Amb vint-i-dos anys i la perspectiva de no poder tornar a la seva pàtria, Chopin composa a París aquesta peça melancòlica a la què alguns han considerat un autèntic poema simfònic. La melodia ocupa un lloc preeminent, arraconant a un ritme existent però discret, com si volgués descriure’ns la tristesa que l’embarga. El que aquesta peça expressa –pot ser tristesa, solitud, convulsió interior, nostàlgia…- és universal i ha transcendit el temps arribant incòlume fins el nostre present.

Chopin arrenca traslladant-nos al seu interior amb una suavitat, delicadesa i bellesa extremes, amb unes melodies que semblen emanar de l’essència ferida d’una persona. A poc a poc el piano es va avivant i ens situa en les cascades profundes de la seva desesperació interna, del sentiment tràgic que endevinem en l’essència del seu ser. La resta és una mena de viatge de tornada lent repetint la melodia inicial. A poc a poc tot es va diluint fins que, després de les delicades notes finals, sembla que ens desenganxem plegats del piano i tornem a una realitat –cadascú a la nostra- que en ocasions pot ser aspra, però que no ens queda altra remei que acceptar i viure.            


Playing for Change. Stand by me

Un ritme seductor s’estén des de l’inici fins al final de la cançó, com si acompanyés una marxa de passos compassats, impregnant-nos d’un batec que sembla emanar d’un profund i misteriós infinit. La melodia, il·lustrada per una pluralitat de veus i instruments, fa que el ritme ens parli i ens transmeti un sentir que ens connecta amb l’absolut. La lletra, que ens invita a l’acostament a altres persones, s’incorpora a aquest joc musical per a realçar-lo, com si inclogués en aquest escenari alguns dels nostres pensaments i desitjos.

Com devia sonar la música dels nostres ancestres fa uns quants milers d’anys? Probablement de manera no massa diferent en essència a aquesta mostra: amb un ritme, una melodia i quasi sempre compartida amb altres, tant en la producció com en l’escolta activa. El perquè de produir una obra així, en aparença mancada d’utilitat immediata, ha estat sempre un enigma, i continua sent-ho. Potser no existeix un motiu precís i cristal·lí; o potser, simplement, el desig irracional de trobar i sentir la nostra relació amb el desconegut és l’imant que ens connecta amb la música.   

Similar Posts

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.