L’ésser humà i el TOT

• Primer vídeo: Hi ha un TOT
• Segon vídeo: El TOT en l’antiguitat
• Tercer vídeo: La idea del TOT s’estén fins avui
• Quart vídeo: La idea del TOT avui
• Cinquè vídeo: El límit de la realitat
• Sisè vídeo: El que no és raó
• Setè vídeo: Una teoria del TOT?

Hi ha un TOT (1)

Què és el TOT? El TOT és l’infinit ple d’alguna cosa, sigui el que sigui aquesta cosa. La inexistència del no res, absolutament inabordable per la nostra ment, intensifica la consistència i coherència del TOT com a única alternativa compatible amb la nostra raó.

Què és el TOT per l’home? És el màxim que desitgem conèixer –servint-nos del pensament, avui més avalat que mai per la ciència- que conté la realitat de la què formem part, situada entre el més gran i el més petit. Així, la nostra profunda i ineludible relació amb l’essència del TOT constitueix l’essència sublim de la nostra humanitat.   

El TOT en l’antiguitat (2)

La idea d’un absolut infinit que ens supera i que ens conté sempre ha estat present entre els homes; així ha estat sempre des que tenim referències. Fou atesa i considerada amb molta cura a orient: els hindús van parlar d’ella con el BRAHMAN i a la Xina alguns es referien a aquesta idea com el TAO. Va aparèixer també amb força en el moments inicials de la nostra cultura, a la Grècia antiga, i li van donar el nom de SER. L’especulació sobre l’infinit, dibuixada de la manera que ho van fer els pensadors de fa més de dos mil anys, NO ha caducat en absolut. S’ha estès al llarg dels anys fins arribar a nosaltres quasi incòlume.  

La idea del TOT s’estén fins avui (3)

Durant aquests últims dos mil anys de la nostra història pocs s’han rendit a l’evidència de que l’absolut supera fins i tot la idea divina que nodreix les religions i que, al mateix temps, ens converteix en limitades titelles controlades per una infinitud incomprensible. La substància de Spinoza, la voluntat de Schopenhauer o el recuperat ser de Heidegger són sens dubte fites del pensament humà lliure i emancipat, no condicionat per la creença en la superioritat d’un ésser diví o fins i tot per una presumpta omnipotència humana. 

La idea del TOT avui (4)

Avui hi ha molt més a dir sobre el TOT o, com a mínim, de la parcel·la  que constitueix la nostra realitat, a la què ha contribuït de manera decisiva la ciència. Però la pretensió de la ciència de ocupar-se només del que és demostrable és precisament la seva feblesa perquè tanca les portes a l’especulació, ingredient imprescindible del pensament. Tot i així el prestigi de la ciència ha eclipsat el pensament tradicional, que sembla adormit. El que avui toca és despertar aquelles idees de ser, tao, brahman, voluntat o substància, redefinir-les amb una fresca dosis d’especulació i matisar-les amb tot allò que la ciència ens està aportant; només així en podrem acostar de nou a la idea perenne del TOT.

El límit de la realitat (5)

A l’època de Galileu el pensament trontollava en intentar explicar la relació entre el Sol i la Terra. Avui els límits del saber s’han estès enormement fins als confins del més gran –més enllà del Big Bang- i del més petit –el que les teories de cordes i de la gravetat quàntica de bucles ens estan pretenent aclarir-, però la sensació de vertigen intel·lectual és la mateixa que en èpoques passades. Les portes que aquests límits ens obren a un TOT inacabable i enigmàtic són les mateixes de sempre. La realitat, marcada per aquests límits fronterers, segueix sent avui el mateix trosset d’infinit que sempre ha estat.

El que no es raó (6)

Mitjançant la utilització de la nostra raó, com ja hem vist, els homes hem pogut arribar a graus extraordinaris de coneixement de la realitat, tant a través del que ens ha aportat la ciència com servint-nos de la nostra pròpia especulació. Però el que ens distingeix com humans no només és la nostra raó sinó també la nostra capacitat de sentir. Sentint, ja sigui d’una manera espontània o estructurada, som capaços de traspassar les fronteres del desconegut i de tocar allò desconegut que en aparença ens està vetat.

En realitat raó i sentir són dues cares de la mateixa moneda, profundament interrelacionades, que els homes tenim la obligació de combinar i coordinar de manera adequada per a poder delimitar el nostre sentit a dins de l’infinit.

Una teoria del TOT? (7)

Els ésser humans sempre hem anhelat albirar el misteri de l’absolut, que sabem que està aquí i que és la font última del nostre sentit. Els avenços de la ciència i del pensament en l’actualitat ens tempten a contemplar amb optimisme pueril la possibilitat trobar-nos per fi amb una teoria del tot, tot i ser conscients de que en el fons la nostra limitació mai podrà assumir la infinita complexitat del TOT. Però l’intent de transcendir el que ens és familiar i de mirar cap a l’infinit, que ha estat una constant de la nostra història evolutiva, és el que reafirma precisament la nostra humanitat més profunda.