Pàgines
Fets i idees heterogenis son retratats amb un mateix format: un text acompanyat d’una il·lustració que cabrien en una pàgina estàndard. La pretensió no és esmicolar els detalls d’una idea concreta perquè seria impossible amb tan poques paraules; el propòsit és acostar-se a l’essència de l’assumpte tractat i buscar el lligam que l’uneix a aquest mirall il·limitat sense llindars com un tros que és d’ell.
La política
L’inici de la política ens remet a la civilització grega antiga en què els seus més insignes pensadors la van identificar com a pràctica necessària per a governar els assumptes públics. Però en realitat aquesta activitat es va començar a exercir molt abans de manera expressa, concretament fa uns 10.000 anys, just en l’època en què va aparèixer l’agricultura. Abans d’aquest moment, segons apunten investigacions recents que encara estan obertes, els éssers humans es dedicaven a la caça i a la recol·lecció en íntima relació amb la natura, que els proveïa de manera suficient com per disposar de molt temps per la interacció i la socialització; s’organitzaven en petits grups de poques desenes d’individus que interaccionaven amb altres de manera quasi sempre pacífica; en les relacions no predominava la força sinó que s’estimaven més aquells valors que afavorien la cooperació i la igualtat… En una paraula, la manera d’organitzar-se d’aquells éssers humans primitius –no obliden que eren persones amb la mateixa capacitat intel·lectual que nosaltres i que van viure així durant més del 95% de la nostra història- estava estretament lligada a la natura i a la seva convivència intensa, pel que NO era necessari que cap individu del grup imposés la seva voluntat perquè el timó era compartit; el grup autoregulava el seu funcionament en tots els aspectes, és a dir, cultivaven una mena de política incipient, una cosa semblant al que ara entendríem per autogestió.
La política com a tal té molt poc recorregut temporal. Va néixer fa només deu mil·lennis quan grups humans es van assentar en llocs fixos domesticant cereals i animals. Va ser llavors quan va aparèixer la propietat privada, la divisió del treball, la organització social estratificada i, per sobre de tot, el poder. L’exercici del poder per uns pocs, normalment lligat a l’acumulació de propietat i avalat en moltes ocasions per les creences religioses, va abolir gairebé immediatament la igualtat d’èpoques anteriors i els valors que aquesta igualtat porta incorporats –empatia, fiabilitat, pau, imparcialitat, generositat, amabilitat…- contaminant i deteriorant profundament les relacions humanes. Els valor primitius de convivència van ser substituïts per la creença de que hi ha uns éssers humans superiors als altres que es creuen amb el dret d’acaparar tots els privilegis i d’utilitzar a la resta en benefici propi.
Des d’aquell moment i durant la major part de la història coneguda l’exercici del poder s’ha cimentat en situacions tan extremes com l’esclavisme –present en la majoria d’imperis del passat i fins i tot en societats presents, encara que estigui una mica més dissimulat- i altres maneres d’opressió. També és cert que hi ha una part més benèvola de la política, el que entenem com a democràcia, la pretensió de la qual és minorar els efectes perversos de l’excés d’autoritat, però sens dubte no es lliura de la majoria de tics que intervenen en l’exercici polític general. Per què? La raó és molt simple: els humans actuals estem profundament impregnats per la pestilència del poder, que, entès en sentit ampli, és simplement la sensació d’estar per sobre dels altres. I aquest sentiment de superioritat no és exclusiu dels dirigents polítics o econòmics; un líder d’opinió, un superior religiós, un comandament militar, un tècnic especialista, un professor universitari, la persona més visible d’un grup d’amics i, en definitiva, qualsevol de nosaltres en el moment que és conscient que supera en alguna cosa als altres té moltes probabilitats d’infectar-se de la febre del poder.
Com sortir d’aquest laberint? L’única opció vàlida, sens dubte, és adreçar la nostra mirada al que en un moment molt extens del nostre passat vam ser, prendre nota i, a partir d’aquest punt, anar desfent el camí erroni i artificial que hem anat imprimint al llarg de la història fins que desaparegui de la nostra ment el concepte de política que ens fa creure superiors a la resta i a la Natura de la què provenim.
La filosofia
Cada persona que es defineix a ell mateix como filòsof, o que és considerat pels altres com a tal, té la seva visió particular del que és la filosofia, i amb molta probabilitat les diferències entre ells són notòries. Si aquestes divergències ja començaven a despuntar en l’època dels grecs, ara, que el pensament filosòfic ha evolucionat ramificant-se en multitud d’especialitats (filosofia del llenguatge, estètica, política, metafísica, epistemologia…), una definició consensuada d’aquest concepte és senzillament inviable. Però sí va haver una idea inicial, que potser convindria ressuscitar o com a mínim revisar. La idea primigènia és que la filosofia és, com la seva etimologia indica, la amorosa dedicació al saber que les nostres potencialitats racionals ens permeten; una dedicació en absolut gratuïta sinó carregada d’intencionalitat, amb el propòsit de buscar les respostes profundes al que som, a on som i a quina és la nostra relació amb tot el que ens envolta.
Aquesta intenció, que hem encarnat en la filosofia, és vital per l’ésser humà, per la qual cosa no és estrany que hi hagi subsistit fresca al llarg dels segles fins al present. Avui la situació del saber és radicalment diferent a la del passat; el punt de compàs o eix que ens serveix d’inici, que no és un altre que el de la nostra humanitat, és el mateix de sempre, però els cercles concèntrics del saber que hem anat traçant al llarg de la nostra història s’han anat eixamplant més i més fins a assolir el clímax del coneixement en què ens trobem. Hem descobert els secrets dels àtoms de Demòcrit, coneixem una mica més de l’obscur ser de Parménides, els fonaments psicològics i neurològics de la nostra raó poden ser esmicolats amb molta més precisió que en l’època de Kant i el saber, en general, ens ha proporcionat una visió de nosaltres mateixos i de la realitat molt més complerta que en el passat. En poques paraules, el nostre coneixement ha evolucionat i el que entenem per filosofia també.
Avui és necessària una nova definició d’aquest concepte en sintonia amb els nous temps pels què transita la humanitat. És evident que els enigmes que sempre han inquietat als humans segueixen sent els mateixos de sempre, però l’abast de les respostes que el coneixement ens ofereix són tan extenses que fàcilment podem submergir-nos en la desorientació. I la responsable de treure’ns d’aquest fangar no és una altra que la filosofia, una filosofia renovada i adaptada als nous temps que sigui capaç de reagrupar les essències de cadascuna de les especialitats del saber i d’encaminar-les per la via de la resposta a les preguntes fonamentals; només ella té, o hauria de tenir, aquest afany de globalització del saber o, dit d’una altra manera, de fabricar l’essència comú a partir de totes les essències dels diversos sabers desenvolupats pels éssers humans, des dels més experimentals als més especulatius.
Per aquesta raó els éssers humans normals i corrents, com tu o com jo, reclamem i desitgem alguna cosa que ens respongui, encara que sigui de manera imperfecta i incomplerta, als permanents anhels intel·lectuals que estan en la base de les nostres existències particulars. En el seu moment ho va intentar aquella antiga idea de filosofia; avui necessitem alguna cosa –diguem-li o no filosofia– que de manera coherent ens ajudi a entendre la nostra humanitat i fins i tot una mica del sentit que té.
El quadre celeste
Només en aixecar la mirada una nit estrellada i mantenir-la uns instants ens impregnarà un misteri tan subtil i tènue com profund. Sembla com si tot allò que delimita els límits de la nostra realitat es diluís desencadenant una simbiosi espontània amb tot allò que observem. Això, exactament això, ha estat experimentat per les incomptables generacions d’humans que ens han precedit.
La rellevància d’aquesta vivència no és trivial; avui podem entendre-la i justificar-la una mica més. Quan en una nit neta ens trobem davant aquest espectacle estàtic veiem simplement una desordenada distribució de punts de llum tacant l’obscuritat juntament a una allargada franja lletosa que el travessa. Cadascun d’aquests punts és una estrella relativament propera a nosaltres que, juntament al nostre Sol/estrella, formen part d’aquesta via blanquinosa formada per altres estrelles molt llunyanes que no podem distingir individualment, encara que sí en el seu conjunt. Tot això, inclosos nosaltres mateixos, és al que anomenem Via Làctia, una galàxia enorme que conté uns cent mil milions d’estrelles –prenent-nos un temps per a reparar en la magnitud d’aquesta xifra- que orbiten al voltant d’un potent i enigmàtic centre. Aquest és el quadre celeste que veiem: amb un dinamisme estàtic, amb una bellesa discretament simple, amb un magnetisme llunyà que tira de nosaltres…
Però, si majestuós és el que presenciem, més encara és el que no veiem. Perquè allí, amagades darrera de cada punt fosc del cel, molt lluny de nosaltres, hi ha altres galàxies com la nostra, també habitades per estrelles com el nostre Sol. Bilions i bilions de vies làcties s’estenen per la negror invisible del quadre celeste. El misteri es dilata; el quadre, aparentment simple, traspua complexitat. I, en mig d’aquest embolic còsmic arribem a prendre consciència que aquest Univers sorprenent és la nostra llar i que nosaltres –la matèria amb què es construeix el que som- estem fets dels mateixos ingredients que tot el que veiem en aquesta espècie de semiesfera nocturna foradada.
Tornant a nosaltres, simplement tancant el ulls per un instant, ens sentim en profunda simbiosi amb tot allò que acabem de veure; ens sentim extremadament reduïts al mig d’aquesta immensitat, quasi insignificants, però immediatament ens reflota l’orgull de saber que aquesta matèria organitzada que som és capaç de pensar i de donar forma al nostre Univers. Podem definir la nostra llar còsmica i indirectament provar a definir-nos a nosaltres mateixos, encara que també ens trobem amb el fet que aquest coneixement continua sent incapaç d’atorgar un sentit a la nostra evolució còsmica. El que és i el que amaga aquest quadre és atractiu, seductor i fascinant, però encara incomplert i inacabat.
La consciència
Hi ha una certa unanimitat, des de filòsofs a biòlegs, en suposar que la consciència és, senzillament, la capacitat que tenim de reconèixer-nos, tant des d’un punt de vista individual com en la nostra relació amb el món que ens envolta. Però els nostres intents per explicar com funciona aquests sentiment fonamental fracassen rotundament quan intentem mesurar o experimentar amb ell de la mateixa manera que sí podem fer amb altres qualitats físiques o psíquiques. Com d’uns àtoms o partícules sense pensaments o emocions poden sorgir sensacions subjectives tan poderoses?
Sí sabem, segons recents investigacions neurobiològiques, que la consciència resideix en l’escorça cerebral. També intuïm que està lligada de manera especial a la memòria, que és la qualitat que ens permet vincular-nos al món material o realitat personal amb l’estructura creada pels records, i a l’atenció, que filtra i imanta el que sentim i ho recondueix al nostre interior més remot. A més a més, hi ha bastant consens en considerar que la consciència no és patrimoni de l’home; també ho es d’altres espècies animals, potser de qualsevol tipus de vida. Fins i tot sospitem que no és un fenomen purament individual sinó que es propaga enigmàticament a altres individus de l’espècie, com passa amb un eixam d’abelles, amb un formiguer, amb un banc de peixos, amb el vol dels estornells o amb un grup d’elefants. Però tot i aquestes pistes estem encara lluny de poder entendre què es la consciència.
A partir de la constància etèria de la seva existència només podem especular sobre com es desplega aquesta peculiar característica del nostre ser. Molts l’han identificada amb l’ànima, que també és una cosa molt vaga, confusa i sense consistència empírica; seria com el miratge d’un vaixell en què ens movem per aquesta vida i que al mateix temps ens transporta més enllà de la mort, satisfent així el desig de perdurabilitat que ens fon en l’infinit. Recentment altres, més propers a una visió científica, creuen que la consciència és una qualitat física que emergeix directament del món quàntic i que està més regida per l’aleatorietat dels fets que per un sistema ordenat i previsible adaptat al nostre sentit comú. Alguns posen l’èmfasi en la intensitat de la consciència, que, encara que també està present en altres formes de vida, no és experimentada de la mateixa manera; fins i tot en un individu com un ésser humà el grau de vivència no és el mateix mentre dorm o està en estat de repòs, en que sembla que anem amb el pilot automàtic, que quan estem centrats en alguna cosa, en què ens sentim al comandament de nosaltres mateixos. Tot i aquest desconeixement sí som conscients que la consciència és probablement la nostra propietat existencial més rellevant perquè ens faculta no només per a advertir les nostres qualitat (atenció, subjectivitat, memòria…) sinó també per a reparar en ella mateixa, el que podríem denominar metaconsciència. La consciència, doncs, és l’arrel més profunda que connecta el que sentim i percebem de la nostra realitat amb el més profund de nosaltres mateixos; és el distintiu individual i intransferible que millor ens permet tocar el desconegut, és a dir, el TOT infinit.
13700 milions d’anys i l’home
Després de milers d’anys d’evolució biològica i intel·lectual ara podem determinar amb precessió l’edat del nostre Univers. Emprant els referents temporals que hem adaptat a les nostres limitades existències hem arribat a la conclusió que tenim uns 13700 milions d’anys. Podem comprendre el que és un any –el que triga el la Terra en donar una volta al Sol-, 100 anys –un període lleugerament superior a la durada mitjana d’una vida humana-, o 2500 anys –on veiem els nostres avantpassats grecs com petrificats en les seves escultures i en el temps. Però ens costa molt més situar-nos en fragments temporals que superen a aquests, com per exemple de 65 milions d’anys –imaginant-nos amb molta dificultat com eren aquells dinosaures que es movien per uns paisatges que les plaques tectòniques han anant modificant lentament fins canviar-los de manera radical-, de 4500 milions d’anys –en què d’un núvol de pols interestel·lar es va formar el Sol i el nostre propi planeta- o de 13700 milions d’anys –quan va néixer l’organisme còsmic-.
L’espècie humana ha arribat a precisar aquesta dilatadíssima línia de temps només des de fa unes poques dècades. A més a més, de manera paral·lela, també hem delimitat un volum aproximat –perquè es va expandint acceleradament cada segon- del nostre Univers. La ciència ha incorporat a les nostres ments la confirmació d’aquestes idees i fins i tot ens permet predir l’evolució històrica del cosmos en un futur.
En aquest context d’enorme estirament espacial i temporal, què som nosaltres?. No som més que una volva d’espai que llisca fugaçment en el temps sense deixar rastre. Som, com qualsevol altre ésser viu en el cosmos, una ploma de consciència refinada que flota en l’espaitemps sense rumb. Quin és el nostre perquè? No tenim un motiu aparent; estem aquí perquè sí. Som una cèl·lula intranscendent d’un hipotètic organisme còsmic del què tampoc sabem el motiu. Hi ha un per a què per a nosaltres i el que ens envolta? Naveguem com un veler que es deixa portar per vents atzarosos cap a no se sap on; l’horitzó cap el que anem és tan difús que ens és impossible divisar una meta que atorgui sentit al nostre viatge a través del cosmos.
Des de la poca cosa que som no podem albirar res que no sigui neutralitat, encara que la nostra ment es resisteixi a això inventant-se motius i finalitats. Ni nosaltres ni l’Univers conegut és el centre del Tot; no som ni més ni menys que una part del SER absolut, inaccessible per a la nostra ridiculesa intel·lectual. Potser l’essència distintiva del Tot és aquesta serena neutralitat que està íntimament incrustada en qualsevol racó al què el nostre pensament pot accedir.
La saviesa
Una persona sàvia NO és aquella que reconeix i nomena els tipus de minerals que hi ha al planeta, que sap explicar perfectament com i perquè vola un avió, que relata a la perfecció les transformacions sociopolítiques d’un grup humà concret, que és capaç d’interpretar els motius psicològics i biològics dels comportaments humans o que, en definitiva, coneix quasi tot de tot. Un individu així és simplement un erudit.
El saber, i encara menys el saber especialitzat tan estès en la nostra societat, no és el camí obligat cap a la saviesa. Una persona sàvia és capaç de percebre l’aroma del coneixement general, en cas que tingui accés a ell, però sempre combinat amb la vivència minuciosa de la seva existència particular. Per tant la saviesa no és una idea general i immutable sinó que està encarnada, en major o menor mesura, en cada ésser humà, i en cadascun d’ells es manifesta amb un estil propi: així, hi ha alguns pastors savis, algunes mares sàvies, alguns científics savis, alguns savis entre els creients, alguns savis entre els pensadors actuals… La saviesa requereix una complementació entre el coneixement –tingui aquest l’abast que tingui- i l’experiència individual.
I és precisament a l’interior de cadascú de nosaltres on resideix la saviesa. El saber, entès com a erudició en alguna cosa, orbita al voltant del nostre eix existencial; és simplement un fertilitzant que ajuda a que la nostra intimitat més profunda es desenvolupi de manera adequada. La saviesa, conseqüentment, no és espectacular, ostentosa i altisonant: és, per sobre de tot, discreta i silenciosa perquè resideix en el més profund de cadascú de nosaltres. I des d’aquest punt ocult i nebulós es desplega cap a la realitat.
Si no existís el que ens envolta, el nostre ser més profund i íntim no tindria entitat; és necessària una fusió activa, constant i flexible entre nosaltres i la realitat. Mitjançant aquest exercici continuat la saviesa va madurant com una bella i original estalactita que es forma a dins de cada ésser humà com a conseqüència de la nostra constant connexió amb l’entorn.
És precisament el tipus de relació entre nosaltres i l’exterior el que marca la qualitat de la nostra saviesa particular. Si preval la tolerància cap a altres persones, si desterrem la competitivitat per a intentar aprofitar-nos més que la resta del nostre entorn, si fomentem la mimetisme amb el que ens envolta, si ens situem humilment en un lloc qualsevol de la natura (no en una cota superior i dominant) o si fem l’esforç de conèixer el context en què vivim per a adaptar-nos i conviure en harmonia amb ell, estarem en possessió d’un destacat grau de saviesa. Així, l’adaptació amb profund respecte a la realitat és el termòmetre que ens serveix per a valorar la magnitud de la saviesa.
Però si haguéssim de mirar un far que ens guiés cap el camí de la saviesa sublim, no ens quedaria altra opció que trencat el motllo de la nostra limitada realitat i pensar-nos absolutament incrustats en l’Univers, com en efecte succeeix. La consciència d’aquest estat i l’evident interrelació amb ell, exercida de manera natural i obvia, ens conduiria a tocar la saviesa que està per sobre de totes i cadascuna de les nostres abreviades savieses respectives.