Arquitectura
El misteriós de l’atractiu d’una obra arquitectònica ens connecta amb alguna cosa insòlita i estranya per nosaltres; ens allunya del nostre hàbitat familiar i ens condueix directament a la percepció instintiva del que està més enllà del límit del nostre coneixement. Si la música ens obre la porta a percebre el teló de fons temporal que ens conté, l’arquitectura ens arrossega a l’experimentació de l’espai: temps i espai (o millor espaitemps) són els ingredients sempre presents en el rerefons de la nostra efímera existència i, a través d’aquests, connectem amb el més profund que ens conté.
La naturalesa és arquitectura en brut
Des que naixem fins que morim la nostra existència concreta està circumscrita a un espai en el què ens movem i vivim. En ocasions aquest espai és pura natura, com aquest paisatge, o sovint és modificat per l’ésser humà, com seria el cas de la llar en què ens refugiem cada dia.
En els primers moments de la nostra espècie, fa molts milers d’anys, la natura era l’únic i vast lloc en què estàvem confinats: des del terra, amb les seves roques, terra, arbres, llacs, rius o mar, fins al cel, blau, ennuvolat o estrellat, nosaltres anàvem per allà com la resta d’espècies vives que compartien aquest hàbitat amb nosaltres. La natura oberta i ampla era l’espai en què els nostres avantpassats gastaven el temps de la seva existència. I això va ser així durant la major part de la història de la nostra espècie. Durant tota aquesta dilatada època l’únic que fèiem era adaptar la natura a alguna de les nostres necessitats, de la mateixa manera que un ocell construeix un niu o un ós fa servir una caverna per dormir. Tot va canviar quan fa només uns deu mil anys, amb l’eclosió de l’agricultura, vam fer un salt substancial en el control de l’espai en començar a construir cases per viure, temples per creure o palaus per dominar. El canvi de la nostra manera de viure ens va induir a artificialitzar l’espai que fins a aquell moment havia estat natural.
La domesticació de l’espai
Va haver-hi un moment en la nostra evolució en què vam aprendre a domar l’espai per a adaptar-lo a les nostres necessitats. La naturalesa s’escampava al nostre voltant i necessitàvem prendre una petita porció d’espai que ens servís de recer i ens proporcionés seguretat. I és així com aquells primers homínids caçadors i recol·lectors, petits grups de nòmades a la recerca de menjar i de supervivència, van començar a construir petits refugis, en la major part de les ocasions fràgils i caduques construccions fetes amb allò que tenien a mà: branques, herbes, pells, fang… No ha arribat fins nosaltres cap d’aquestes antigues construccions, però amb tota seguretat que la tecnologia no era tan primitiva com pensem; la combinació d’elements de la naturalesa no solament permetia protegir-se del fred, de la calor o de la pluja sinó que la seva funcionalitat anava molt més allà: eren llocs en els quals se salvaguardava el descans nocturn i diürn, la protecció de depredadors i d’altres animals (s’han trobat antiquíssims llits amb una base de cendres i de vegetals repel·lents d’insectes) i també la intimitat.
Aquesta arquitectura primitiva és la que s’ha desenvolupat al llarg de gairebé tota la nostra existència com a espècie humana. Si prenguéssim com a referència un període d’uns 200000 anys, la major part d’aquest temps hem viscut en aquestes condicions; tota l’arquitectura de l’últim curtíssim període, des que fa 10000 anys descobrim l’agricultura, tira arrels en aquell control de l’espai que conreem al llarg de moltíssims milers d’anys per a adaptar-lo a la nostra existència.