Qui sóc? No ho sé.
Què sóc? No ho sé. Sento no poder dir res essencial sobre mi!
Si ho sabés, no seria d’aquest món. Les meves dades –edat, professió, lloc de residència, formació…- no són representatives del que sóc; són accidents que no diuen quasi res.
Sí crec ser un ésser humà, un membre més d’aquesta espècie animal. I, com tots, m’ocupo de la meva supervivència per a preservar la meva pròpia existència.
En el present sóc un individu amb una edat que em permet contemplar el passat amb una certa perspectiva. Diviso com m’he anat movent pel món dedicat a assumptes que sempre han implicat una relació directa y constant amb altres persones, sempre immers en la incertesa dels detalls quotidians de la meva vida individual i col·lectiva. Tot allò, no cal dir-ho, ensenya i és susceptible de ser après.
I, mentre es viu, a un li surten al pas les mateixes preguntes que la resta d’humans de vegades es fan i que sempre s’han fet: per què visc?, per a què visc?, sóc alguna cosa?, té alguna cosa a veure amb mi el que m’envolta?. Mai m’he pogut respondre a res de tot això, encara que sempre ho he perseguit i ho continuo fent.
Amb el temps m’he reafirmat en el convenciment de que no existeixen explicacions definitives, tot i que el col·lectiu humà sempre ha pretès posar una mica de llum en aquesta foscor. I he vist que al llarg de la nostra història altres éssers humans han transitat els mateixos camins amb les mateixes preguntes essencials a l’horitzó: uns especulen, altres s’emparen en solucions religioses definitives, altres només creuen en el què poden demostrar o comprovar… El meu convenciment, després de tants anys de cavil·lacions, és que cap d’ells s’acosta a la certesa i que tots tenen la seva part de resposta.
Si hagués de destacar un tret distintiu personal, ressaltaria la meva ferma voluntat de globalitat. Estem en una època en què la fragmentació i especialització del coneixement altera profundament aquesta persecució d’una perspectiva global i, per tant, situa a uns grups del saber en compartiments estancs respecte a altres. L’aposta per buscar essències unificadores del saber és l’única cosa capaç d’ajudar en la recerca del sentit de la nostra existència; estic en aquesta línia.
No puc dir-vos molt més de mi, a part de l’etiqueta amb la què en coneixen: alguns em diuen Luis; altres, Lluís; altres, amb una mica més de solemnitat, Luis de la Fuente; i altres, els més formalistes, Luis de la Fuente Hita.
Alguna cosa així, sóc.